Histories de Futbol ... La Llacuna (2ª entrega)

Després de l'èxit de la primera historia que ens va regalar el nostre col.laborador Txetxu Soler, aquí tenim la segona.

Aquest cop ens trobem a finals dels anys setanta, en plena transició pol.litica, deixant de banda poc a poc el Franquisme. Però a la Llacuna el que de veritat importava era el futbol ... si mes no pel "Presi" (Pere de Cal Girastels), si senyors en aquells temps pretérits ja era el president !!!, sembla ser que per ell no passen els anys ni les mocions de censsura !!!. Aquell estiu de finals dels setanta, el "Presi", tenia un compromís amb la gent de Rocafort de Queralt i havia de conformar un equip de circumstàncies per a presentar-si per la seva Festa Major. Els qui per aquell temps jugaven amb La Llacuna CF., no o veien de la mateixa manera i per tant arribar a fer l'equip va ser tota una odissea.

Posats en situació, aquí teniu l'anecdota directament viscuda pel nostra col.laborador :

Era un mes de Agost de finals dels 70 i el Pere de Cal Girestels, tots el coneixem com el "Presi", buscava jugadors per tot el poble. Era un estiu molt calorós i tots estàvem fent la migdiada per no anar a jugar a futbol a les cinc de la tarda. Ens buscava per anar a jugar a la Festa Major de Rocafort de Queralt, un poble petit molt a prop de Santa Coloma de Queralt. Ningú i volia anar, finalment en va trobar 13 i entre ells hi era jo. La majoria no tenia cotxe perquè no teníem l'edat. Vam anar-hi amb el "Jeep" del Pere, uns sobre dels altres, va ser tot una odissea. Al arribar a Rocafort ens van dur a equipar a un garatge a la plaça del Poble. No hi havia ni cadires ni dutxa, be no hi havia rés de rés, varem anar al camp amb el Jeep, dons era a les afores del poble, dalt d'un turó. Varem quedar glaçats quan veiérem el camp. Era un camp de rostolls amb dues porteries fetes amb trocs de pi i les lineas de banda eren, per una banda un marge i per l'altre un pared de rocs. Explico com era el camp perquè en una moment del partit, posat ja en farina, i oblidant-me de les característiques del camp, vaig voler evitar que la pilota sortís fora i amb l'inèrcia vaig anar a parar a un marge, uns metres mes avall. Quant companys i contraris van arribar al lloc de "l'accident", no em trobaven !!! dons era dins d'un matoll d'es-barces adolorit del cop i no em podia moure perque si o feia les punxes dels es-barcers feien el seu agost a costa meva. Finalment entre uns quants em van treure i ple d'esgarrinxades vaig seguir jugant (tot pundonor ... igual que uns que jo em se !!!). El resultat es el de menys, crec si no recordo malament que vam guanyar de bastants gols, ells eren molt dolents.

Quan varem tornar al vestidor, si es que així s'en podía dir d'aquell cau de rates, com a protesta per las condicions que teníem per equipar-nos, varem decidir anar-nos a ramo-llar a la font de la Plaça Major del poble. Uns en boles i d'altres amb calçotets. La gent ens mirava amb cara de sorpresa però nosaltres varem riure molt. Finalment es van portar bé, ja que ens van donar berenar per tots, pa amb tomàquet i embotit, compartint cava per celebrar la victòria.

JOAN CARLES SOLER (Txetxu) Juny de 2008.

Després d'aquesta crònica queda clar que quan un veterà del futbol de Regional et diu ..., nano no et queixis que abans si que era dur quan jugàvem en aquells "camps de deu" ... sap el que diu i no exagera ni un pèl.

Esperem frisosos la próxima crónica d'en Txetxu.