Seguidor@s de Embolica (Hazte seguidor/a)

lunes, 31 de marzo de 2008

Lynyrd Skynyrd ... Artista !!! 4

Avui, a la saga dels artistes, travessarem les fronteres i anirem a parar al Sud dels E.E.U.U. Si senyor allà on diuen que la vella Dixie no morirà mai, el Sud orgullós dels seus orígens que encara que aplacat aguar-da el seu moment. No se ni vull perquè saber-ho si hi ha raó o no, si hi ha justícia o no, si les coses son com son perquè així han de ser-ho o tot el contrari. Que es correcte i que es incorrecte, on es la veritat i on s'amaga la mentida. Aquella gent volen ser com eren però accepten el que son ... o no, no o se, però es lícit voler ser ... aquí o sabem molt be.
Be ja veieu, per moments marxo cap el setè cel d'en Cisa i val mes que m'afanyi a posar el peus a terra no sigui que finalment no sàpiga tornar i encara prenguem mal.
Si amics, quan aquestes contrades gent com Sisa, Quico Pi de la Serra o Pau Riba reivindicaven un país i una forma de viure, mes allà de L'Atlàntic, els Lynyrd Skynyrd reivindicaven la seva condició de Sudistes, orgullosos de la seva terra, la seva forma de viure i perquè no dels seus orígens. Cançons com Sweet Home Alabama , Simple Man,Gimme Back My Bullets, Saturday Night Special o Gimme Three Steps son clar exemple de l'anomenat Rock-Sudeny.Titllats de racistes, es possible que així sigui, no sere jo qui tracti d'esbrinar la idiosincràsia de l'Amer-ica profunda. També dels Catalans es diuen moltes bajanades i que voleu que us digui, un es cansa de desmentir-les.
Lynyrd Skynyrd va tenir un breu trajecte, si mes no amb la formació original, solament del 73 al 77. I es que la fatalitat va caure sobre el grup en el seu millor moment. En la Gira del 77 on els escenaris els omplien de bot en bot, un accident d'avió on viatjava la banda, va segar la vida del vocalista, lletrista i líder total del grup Ronnie Van Zant. Això va ser la fi pel grup dons malgrat dos dels guitarristes Allen Collins y Gary Rossington van sobreviure, ja mai va ser el mateix. Rossington y King, guitarrista que just abans de l'accident va deixar el grup per ser substituit per Steve Gaines que també va morir a l'avió, segueixent fent concerts de tribut a la banda amb el germà petit de Van Zant a la veu. Teniu un exemple extraordinari, dels Lynyrd Skynyrd del segle XXI, linkant Simple Man (no us o perdeu, es una canya de canso). A part del carisma y talent de Van Zant el grup te com a bandera la potencia de les tres guitarres solistes originals de Collins (guitarra principal), Rossington y King. A la canso que acompanya aquest escrit Free Bird, i deixen el seu màxim exponent, el puntejat final de Free Bird està considerat un dels mes complerts i punyents de l'historia del Rock. Personalment Free Bird es una d'aquelles cançons que des de que la vaig sentir no m'ha deixat i penso que no ho farà mai ...
Amb tots vosaltres Lynyrd Skynyrd 1976 Ockland (California) ... Free Bird

Youtube Vídeo Awards 2007

En Xesco Balaguer ("eolic") ens envía aquesta noticia directament desde la nostra web amiga http://www.lallacunaonline.com/ .

Ja s'han fet públics els resultats de Youtube Vídeo Awards 2007. Si voleu veure els guanyadors de les 12 categoríes mes els nominats de cada una d'elles, aquí teniu aquest vincle.

http://www.youtube.com/ytawards07winners

De les 12 categories, en voldria destacar els següents:
Creativitat: El tretris humà http://www.youtube.com/watch?v=G0LtUX_6IXY
Musical: Impressionant Chocolate Rain http://www.youtube.com/watch?v=EwTZ2xpQwpA
Naturalesa: Atenció, pot ferir sensibilitats http://www.youtube.com/watch?v=LU8DDYz68kM
Politic: Contra la guerra de civilitzacions http://www.youtube.com/watch?v=WWyJJQbFago

Ha informat eolic - www.lallacunaonline.com/blog

Apa aviam qui s'anima a competir.

domingo, 30 de marzo de 2008

Kafka en la orilla

Kafka Tamuro es un niño de 15 años al cual su madre abandonó dejándole con su padre cuando era pequeño. Kafka en la orilla narra la huída de un niño falto de cariño que busca encontrarse a sí mismo. Nakata, por su parte, es un anciano que en su infancia, durante la guerra, fue víctima de un desmayo que le privó de gran parte de sus capacidades intelectuales, y que se siente obligado a cumplir su destino

Ambas historias marcan el argumento de un libro que no nos dejará indiferentes. Este recurso de la narrativa “bestselleriana” (perdón por la palabreja) no concluye, como es habitual en estos casos en un final cerrado donde todas las argumentaciones paralelas se unen. Es como una madeja de hilos que a lo largo del libro van entrelazándose formando un tejido que para asombro del lector vuelve a deshilvanarse en el final. Este es el verdadero qué de esta obra y que nos hace recapacitar largo rato preguntándonos si nos ha gustado o no lo que hemos leído.

Es de esas obras que su principal capacidad es la de sorprender, ya sea por su narrativa diáfana, por su peculiar estilo del humor o por un conjunto que deja tantos cabos sin atar que nos hace concluir que más que lo formal lo que ha primado en el escrito ha sido lo visceral, el escribir sin el corsé de una coherencia que acaso desvirtúe el propósito del autor.

El amor, el sexo, la pasión parecen los motores que impulsan el quehacer de los “actores de la película” pero es realmente el destino el que rige devenir de sus actos.

Los personajes son tan variopintos como ricos en matices. Kafka es un niño sorprendentemente maduro para su edad. Nakata es un anciano con tintes de Forrest Gump y parece que responsable de cumplir el destino de Kafka. Saeki es una señora amargada por su pasado. Oshima es una chica asexuada gay. Y Hoshino es el alter ego del lector al margen de un recurso narrativo imprescindible para relatar las peripecias del anciano Nakata. También a los “secundarios” se les tendría de dar a comer aparte: Johnny Walken y Colonel Sanders, quedando la joven Shakura como único nexo de Kafka con la realidad y carente de las extravagancias que adornan las personalidades de los diversos personajes citados.

Al acabar el libro la primera sensación es ambigua, se me escapa un “¡vaya!”. He leído con atención y percibo un final que no cierra la obra y múltiples aspectos argumentales que se le han quedado al autor en el tintero. La segunda sensación es preguntarme “¿he disfrutado leyendo Kafka en la orilla?”. La respuesta es rotundamente positiva. Es por ello que mi análisis final debe ser positivo.

Este ha sido mi primer contacto con Haruki Murakami. Este hecho es posible que haya limitado mi capacidad de asimilar y analizar la obra que nos ocupa. Pero éste es otro tema que pienso solucionar con la mayor brevedad posible (me han aconsejado desde la blogosfera Tokio Blues).


Vincula desde tu Blog este Post!

viernes, 28 de marzo de 2008

Copia de seguridad de blogs

Descubro vía L'home dibuixat que BlogBackupOnline.com hace, automáticamente, cada día una copia de seguridad de tu blog. Es un servicio gratuito para los primeros 5 MB (o el doble si se hace una cita al servicio).



Estamos probando el servicio aquí y en Ni Tant Ni Tant Blog y parece que funciona bastante bien, sólo te tienes que registrar, te hace una copia de seguridad, programas la frecuencia en que quieres que se realicen las futuras copias y ya está. Incluso puedes exportar a tu ordenador todo el contenido de tu blog en formato XML y tener otra copia en tu PC.

Muy interesante, especialmente para todos aquellos que tenemos alojados los blogs en servidores de tercers, Google, Yahoo, etc.

miércoles, 26 de marzo de 2008

Concerts a Barcelona

El mediàtic melòman Jordi Crespo ens fa arribar les dates d'alguns dels concerts més o menys confirmats que es faran a Barcelona fins l'estiu:

Te envío una relación de los bolos que tenemos confirmados, con la sala donde tocarán...
Por supuesto, han de salir muchos más, y siempre es probable que se cancele alguno, pero bueno...


-MARZO:

26/3 Luz Casal ------------ Teatre Liceu
26/3 Lax'n'Busto ---------- Auditori
31/3 Editors --------------- Razzmatazz

-ABRIL:

2/4 Mark Knopfler ---------- Palau Sant Jordi
2/4 Zucchero -------------- Apolo
4/4 Festival (Boney M, Abba Revival....) ---- Palau Sant Jordi
4/4 Antonio Vega ----------- Bikini
14/4 Nightwish ------------- Razzmatazz
18 al 20/4 Festival Primavera (Pereza, Rosendo, Barricada, Sidonie) -------- La Farga d'Hospitalet
23/4 Fito Paez -------------- Palau de la Música
25/4 Nick Cave ------------- Olímpic de Badalona
27/4 Backstreet Boys ------- Olímpic de Badalona
28/4 Gira Adelante (OT) ----- Palau Sant Jordi
29/4 James ----------------- Razzmatazz

-MAYO:

6/5 Joe Satriani ------------- Palau de la Música
18/5 Alejandro Fernandez ---- Palau Sant Jordi
23/5 Morcheeba ------------- Carpa Movistar
29 al 31/5 Primavera Sound -- Parc del Forum

-JUNIO:

1/6 Bon Jovi ---------------- Estadi Olímpic
12/6 Daydream Festival (Radiohead) ----- Parc del Forum
13/6 Estopa ---------------- Palau Sant Jordi
15/6 Avril Lavigne ----------- Olímpic de Badalona
18/6 Bad Religion ------------ Razzmatazz
19 al 21 Sonar 2006 (Madness....) ---- Parc del Forum
25/6 Juanes ----------------- Palau Sant Jordi
26/6 Miguel Bosé ------------ Palau Sant Jordi
28/6 Jack Johnson ----------- Olímpic de Badalona

-JULIO:

4/7 Canto del Loco ----------- Palau Sant Jordi
6/7 Doctor Loft 5000 (REM.....) --- Empuria-Brava
8/7 Lenny Kravitz ------------- Olímpic de Badalona
10/7 Ben Harper -------------- Olímpic de Badalona
11/7 Miguel Bosé -------------- Terrassa
18 i 19/7 Summercase --------- Parc del Forum
19 i 20/7 Bruce Springsteen ---- Nou Camp

Esto es lo que hay de momento. Faltan por confirmar los Foo Fighters y otros, pero ya informaré....


(Jordi Crespo - embolica que fa blog - voltant-la)


Vincula desde tu Blog este Post!

lunes, 24 de marzo de 2008

Demandas insólitas

El pasado viernes 14 de febrero en RAC1 hablaban de demandas judiciales insólitas producidas en USA. Aquí en España aún no tenemos la cultura de demandar a las compañías de seguros, por ejemplo. En América es un tema bastante común. Si esto ocurriera aquí a alguien que participa en este blog, cuyo nombre no revelo por ética profesional, le daría un patatús. Transcribo lo que comentaban en el programa de radio mencionado (El món a RAC1):

- En 1998 un ladrón entra en casa ajena por la puerta del garaje con el infortunio que tal puerta falla y se queda encerrado en el garaje de la casa sin poder tampoco acceder al domicilio. Subsiste a base de pepsi-colas y comida de perro que había en tal recinto. Tras ser hallado por la familia el caco denunció a la compañía de seguros por la angustia mental y estrés que sufrió durante su encierro. Resultado: el ladrón consiguió 500.000 dólares de la aseguradora.


- Pensylvania, mayo del año 2000. Una señora ganó 113.000 dólares en concepto de indemnización tras demandar a un restaurante por resbalar a causa de una bebida que estaba derramada en el suelo. Peculiaridad: la bebida la había tirado ella misma 30 segundos antes tras una disputa con su novio el cual recibió en su rostro tal bebida.


- Un hombre se compra una caravana y emprende un viaje. En la autopista acciona el control de velocidad automático a 70 millas (120 km/h.) y abandona el volante para hacer sus necesidades en el lavabo de la caravana. Obviamente sufre un accidente y ni corto ni perezoso demanda al fabricante de la caravana porque en el manual de instrucciones no indicaba que no se podía abandonar el volante en plena conducción para ir a defecar. Resultado: ganó la demanda y con ella 1.750.000 dólares. A partir de entonces el manual de instrucciones de la caravana en cuestión indica que no se debe abandonar el volante en plena conducción.


- Los Ángeles: Un joven de 19 años se halla, de noche, robando la llanta del vehículo de su vecino con tan mala fortuna que éste cogió el coche en tan fatal momento sin percatarse de que el caco estaba en plena acción. Arrancó y ocasiono daños al ladrón que precisó asistencia hospitalaria. El caco presentó una querella y consiguió 74.000 dólares más gastos de hospital.


- Una mujer de 44 años se quiere mudar y contrata un contenedor a una empresa de mudanzas. El contenedor ya lleno fue trasladado a un almacén. Un día la señora va al contenedor para buscar unos papeles y una vez dentro accidentalmente le cierran la puerta desde fuera. La señora ni grita ni golpea la puerta para hacer ruido y que la gente se percate de su encierro. Total, que se pasa 63 días encerrada subsistiendo a base de comida envasada que había en el contenedor. Al cabo de 63 días es liberada con 38 kilos de peso tras perder 32 en su cautiverio. Resultado: demanda al canto por la cual se indemnizó a la señora con sólo 100.000 euros (y no los 10 millones que pedía) ya que durante su encierro no hizo nada por llamar la atención de los trabajadores del almacén.

Vincula desde tu Blog este Post!

jueves, 20 de marzo de 2008

Clàssics des del Japó

Sí, ja sé que està molt vist i que em podria esforçar més, però, que carai, estic de vacances (a qualsevol cosa li diuen vacances). Feu-vos a la idea que és com tv3 amb Mr. Bean.
Per molt que vegi aquests vídeos no puc deixar de descollonar-me cada vegada que els miro. Si hi ha algú que encara no els hagi vist (i tingui hotmail que s'ho faci mirar) el més divertit de les bromes són els últims minuts de cadascuna.






Properes entrades: concerts a Barcelona, demandas judiciales insólitas, las hormigas colonizadoras,...

Bones vacances!



Vincula desde tu Blog este Post!

martes, 18 de marzo de 2008

Raquel Meller ... Artista !!! 3

Raquel Meller (Francisca Marqués López) va néixer a Tarazona, el 9 de Març de 1888 fou l'artista espanyola amb mes èxit internacional durant tot el segle XX. De ben petita va conèixer la duresa de la vida dons per necessitat imperiosa, els seus pares van haver de traslladar-se primer a Tudela i després a Barcelona buscant una feina que en aquells moments era escassa. Mentre no trobaven res adequat Francisca que així realment es deia, va ser cuidada durant uns anys per la seva tieta, monja del convent de Santa Clara (Montpeller-França-). Propera a l'adolescència allò no feia per ella i a la que va poder, va tornar amb els seus pares al barri del Poble-sec (Barcelona) on van acabar instal.lant-se. La jove Francisca va entrar a treballar a un taller de costura del carrer Tapineria, on la principal clientela eren les Coristes i Vedettes de l'emergent Paral.lel . Va ser en aquells dies quan Marta Oliver, cantant d'èxit a la primera dècada del segle XX, va aconseguir convèncer als seus pares que la nena tenia un do especial i després d'unes proves va fer-la debutar al Saló "La Gran Peña", al Febrer de 1908 sota el nom de La Bella Raquel. Ja amb el nom artístic de Raquel Meller en només tres anys aquella noia del Poble-sec es converteix en tota una estrella del Cuplet, al qui amb els anys elevarà a la categoria d'art. El 16 de setembre de 1911, Raquel fa el seu gran debut al Teatre Arnau de Barcelona, actualment tencat i en semirruïna. Es a l'Arnau (teatre principal del Paral.lel de l'època), on estrena "La Violetera", "El Relicario" i "Nena", tres dels seus grans èxits inicials que la van fer famossissima primer a Espanya i a partir de la seva estrena a l'Olimpya de París l'any 1919 arreu del mon. La gran Sarah Bernhardt va dir d'ella "he vist un geni".Aquell mateix any, després de rodar "Arlequines de Seda y Oro", pel.licula espanyola, que va ser tot un éxit a París, Raquel comença una carrera com actriu al emergent cinema Francès. Els seus dos grans èxits son "Violettes Impériales" 1923 y "Carmen" 1926. A partir de 1922 Raquel Meller, alterna les seves estades a París traspassant les fronteres per tiunfar primer a Argentina, Uruguay i Chile i a partir de 1926, avalada pels seus grans èxits a l'Olimpya de París, inicià la seva gran gira pels Estats Units d'Amèrica, on s'hi inst-alarà durant tres anys. Actua als millors teatres Nueva York, Filadelfia, Chicago, Boston, Baltimore y Los Angeles. Al 1927 fitxa pels estudis Universal i grava una serie de discs en pedra per a gramòfon que per desgràcia s'han perdut o no s'han trobat per el moment, y també grava una serie de pel·lícules musicals de les cual s'hen conserven uns minuts al Museu del Cinema de York. Fins hi tot i com exemple de la seva categoria d'estrella de l'època, arriba a ser portada de la revista TIME del dia 26-4-1926. Durant 1930, Raquel torna a París per triunfar de nou a l'Olimpya, el mes famós teatre d'Europa als anys 30, on el seu caché es consolida com el mes elevat. En aquell temps passa per sobre de figures com, Mistinguett, Isadora Duncan, Josephine Baker, Carlos Gardel o Maurice Chevalier, fins hi tot resultat de la gira americana i del seu èxit sense discussió a París, atrau l'atenció de Charlie Chaplin, qui tracta sense aconseguir-ho que interpreti el paper protagonista de la seva pel.licula Llums de la Ciutat (City of Lights), que finalment interpreta Virginia Cherrill (futura dona de Gary Grant), aquesta actriu va ser substituïda per Georgia Hale i tornada a contractar després per Chaplin durant el rodatge. Diuen les cròniques que cap de les dues van acabar de fer oblidar l'idea inicial de Chaplin que desconsolat desitjava per a la pel.licula la mirada lànguida, delicada i sensual, que solament els negres ulls de Raquel sabien transmetre. Malgrat tot City of Lights es considerada una de les joies del Cinema mut americà i mundial. Com a mínim Meller compensa Chaplin regalant-l'hi un arranjament de la Violetera que ell utilitza després en la BSO de la seva pel.licula. Raquel Meller definitivament s'instal.la a París on alterna les seves funcions a L'Olimpya amb breus temporades a Madrit i Barcelona (sempre a l'Arnau) i actuacions als mes importants escenáris dels E.E.U.U. Descartant Hollywood, aposta per el nou cinema sonor Francés i com a fet mes destacat re-interpreta al sonor el seu gran èxit "Violettes Impériales" 1932. A la segona meitat dels anys 30 el seu esplendor internacional comança a baixar, en la mateixa mesura que París cedeix terreny a Holliwood (Los Angeles) i Broadway (Nova York) com a capital de l'espectácle. L'any 1936 torna a Espanya, on es rebuda com una gran estrella per interpretar la pel.licula "Lola Triana" film que no pot ser acabat ja que esclata la Guerra Civil. Això serà el principi de la fi artística de Raquel Meller. Raquel fuig d'Espanya i marxa cap l'Argentina. A Buenos Aires durant un parell d'anys encara fa algunes actuacions i al acabar la Gerra Civil, torna a Barcelona on s'instal.la definitivament amb el seu segon marit l'empresari Francés Demon Sayac, del qui es separa l'any 1943. A partir d'aquell moment, malgrat esporàdiques col.laboracions amb la companyia "Los Vieneses" de Arthur Kaps, gaudirà d'una vida retirada, dedicada a l'educació dels seus dos fills adoptats Agustina Elena i Jordi Enric. No se sap ben be si es que no podía tenir fills o que la seva agitada vida no l'hi va permetre. Oblidada pel gran públic, l'any 1962 pateix una greu enfermetat que l'obliga a ingressar a l'Hospital de la Creu Roja de Barcelona. Quan la noticia s'escampa la centraleta de l'Hospital es bloqueja amb una mitjana de 250 trucades diàries tant del país com conferencies des de els llocs mes remots del mon. Finalment el 26 de Juliol mor Raquel Meller i diuen que a partir de las hores no han faltat flors a la seva tomba.
M'ha semblat una vida fascinant, plena de força y personalitat. Es l'història d'una nena que sortida del Poble Sec, es converteix en un icóna del seu temps, en el contexte dels "bojos anys vint". Sens dubte hi ha material per a fer una pel.licula d'exit, al marge de la pel.licula "La Violetera" de Sara Montiel, que s'inspira en la vida de Raquel, pero de la cual ella no va estar mai gens contenta. Per resumir, no he entrat a fons en els amors, desamors, amants, separacións, trifulques amb els empresaris dels grans teatres, una soposada col.laboració amb la resisténcia francesa durant la Segona Guerra Mundial, els sordids inicis amb una companyía de comediants recorrent els teatres de segona espanyols, ... be tot un folletí que si mes no val per un Telefilme per a la TV. Però ja se sap, si Raquel Meller fos Anglesa, Nordamericana o Francesa, el seu mite perduraría als nostres dias. Vivim en un país que no sap vendre els seus herois, ni la seva história. Raquel Meller era una gran seductora, tant a l'escenari com a les distàncies curtes, amb això coincideixen totes les fonts on he anat a buscar informació.
Però entre moltes em quedo amb la definició que fa la revista TIME el 26 d'Abril de 1926 ... "Sensualitat Elegant".
Escolteu la seva veu en aquest recull d'imatges de Raquel Meller de la seva etapa Americana ... es realment fascinant ... SIEMPRE FLOR...

Aquest es el meu humil homenatge al assabentar-me de la decapitació soferta per l'estàtua que aquesta gran dona te al Paral.lel, per part de cuatre vàndals indocumentats, que desprès seràn els primers en demanar tol.lerància. No hi ha res pitjor per a un país que oblidar la memória col.lectiva i Raquel Meller i pertany. Espero que l'ajuntament ràpidament torni l'estàtua al seu lloc i que entre tots lluitem per que es respectin i valorin les nostres arrels.
Es feina de tots.


Vincula desde tu Blog este Post!

lunes, 17 de marzo de 2008

Serge Ibaka

El Zoetemelk del supermanager, Ferran Saumell, ens envia el següent article:

Del Congo a l’Hospitalet de Llobregat i de l’Hospitalet a la NBA???

En tots els despatxos dels diferents “General Managers” (directors tècnics tipus Txiki Beguiristain) de les franquícies de la NBA existeixen informes sobre el CB l’Hospitalet!!!!

La raó es diu Serge Ibaka!!!!!

És un jove congolès de 18 anys amb un físic impactant i qualitats que li auguren un futur brillant!!! El seu físic es tant portentós que a la prestigiosa web www.nbadraft.net el comparen amb Shawn Kemp!!! Però aquest pronòstic exitós alguns el posen en dubte.



Com tants analistes de joves promeses europees, hi ha qui pensa que, tot i que Ibaka ho té tot per ser una estrella, corre el risc que la pressa per arribar a la NBA faci que no hi arribi preparat.

El fet de provenir d’una família humil i amb pocs recursos i poder firmar un contracte de 3 anys garantits (es preveu que sigui elegit a la primera ronda del draft) per varis milions de dòlars i estar a l’aparador més gran del món basquetbolístic, és una temptació massa gran.

El que molts avisen a Ibaka és que a la lliga nord-americana no hi ha pràcticament entrenaments col•lectius i, per suposat, les pràctiques individualitzades són de perfeccionament (de tir, de moviments sota cistella, de rebot,…) però no pas de tàctica individual. La tàctica individual és, entre moltes altres coses, saber jugar un 5 contra 5, moure’s amb criteri quan no es té la pilota, aprendre a prendre les decisions correctes segons el moment de partit. I això és el que molts opinen que és el que li falta aprendre a Ibaka per ser un jugador excel•lent.

Hi ha molts exemples de joves promeses europees que han provat d’anar a la NBA massa joves, entre ell Andriuskevicius, Korolev, Podkolzine, Sergio Rodríguez per posar un exemple proper.

El pitjor no és que no juguin, és que no progressen i quan tornen a Europa, cap equip gran els vol, Andriskevicius va fer una prova amb el Joventut i ha acabat a la LEB (de Chicago Bulls a la LEB), Podkolzine del Varese a Dallas i de Dallas (6 partits jugats en 2 temporades) al Lokomotiv Novosibirsk (localitat on va néixer).

Un altre cas és Cheik Samb, categories inferiors del Barça, sense passar per la ACB, actualment sense minuts als Pistons... ja veurem que passa.

Tot sembla que el millor per a ell i per el CB l’Hospitalet és que es quedi uns quants anys més. Ell així podria acabar de formar-se i els seguidors de l’Hospi podran continuar gaudint del seu joc espectacular! Jo sense dubtes m’hi arribaré per veure’l.

La decisió està en mans d’Ibaka, des de aquí agrair-li que posi el nom de l’Hospitalet al mapa NBA i desitjar-li el millor a ell i al CB l’Hospitalet!!!!!

(Ferran Saumell - embolica que fa blog - sofà de casa)

Vincula desde tu Blog este Post!

viernes, 14 de marzo de 2008

MCLAN: Sala Bikini (7/3/2008)

El mediàtic Jordi Crespo ens fa arribar la crónica del concert de MCLAN a la Sala Bikini:

Després de tres anys de silenci discogràfic, Mclan tornaven a Barcelona per presentar el seu nou treball “Memorias de un espantapajaros”, i realment hi havia espectació, doncs la Sala Bikini va penjar el cartell de “Sold Out” uns dies abans de l’actuació.

Per qui no hagi escoltat el nou disc, Mclan ha fet un gran canvi. Del rock guitarrer i l’estil dels Black Crowes, han passat a una música més intimista, i tothom tenia una certa sensació de “que passarà?”.
Els neguits van marxar ràpid quan el grup va sortir, i tot i que les dos primeres cançons van tenir certs problemes tècnics, aviat es van guanyar al públic, sobretot amb els vells èxits com “Filosofía Barata”, “Llamando a la Tierra” o “Carolina”.

I és que realment del nou disc van tocar només 5 cançons, de les cuals van destacar “Roto por dentro” (el primer single) i “Inmigrante” (cançó nostàlgica basada en el Raval de Barcelona). La resta va ser el rock sudeny habitual en ells... acabant en un terratrèmol de música, quan el seu productor Carlos Raya es va afegir amb la seva guitarra.

En definitiva va ser un bon concert, encara que queda el dubte és: “i si haguéssin interpretat l’últim disc en la seva totalitat?”. No hi ha resposta, tot i que potser la trobarem el dia 10 de juliol (fan de teloners de Ben Harper a l’Olímpic de Badalona) o el dia 30 d’octubre (tornaran a Barcelona per tocar al Razzmatazz).

(Jordi Crespo - embolica que fa bloc - Sala Bikini)



Vincula desde tu Blog este Post!

miércoles, 12 de marzo de 2008

Garth Brooks

Evidentment no sóc tan melòman com el nostre col·laborador musical Jordi Crespo però ja fa temps que volia parlar del cantant de música country que més discos ha venut en menys temps a la història, Garth Brooks.

Troyal Garth Brooks neix el 7 de febrer, de 1962 a Tulsa, Oklahoma, és un cantautor de música country amaricana. Integrant elements de rock als seus enregistraments i actuacions en viu, Brooks aviat va començar a dominar les llistes d'èxits de singles i àlbums country i de pressa va irrompre a l'arena pop, portant la música country a una audiència molt més gran.

Brooks ha gaudit d'una de les carreres més reeixides en la història de música popular, amb més de 70 singles i 15 àlbums al número 1 de les llistes d'èxits i amb més de 123 milions d'àlbums venuts només als Estats Units.

Garth Brooks ha obtingut diversos discs de platí durant la seva carrera, pels àlbums: Garth Brooks - (10), No Fences - (17), Ropin' the Wind - (14), The Hits - (10), Sevens - (10) i Double Live - (21).

Degut a la dificultat de conciliar la seva carrera professional i la família, el 2001 Brooks en va retirar oficialment de gravar i actuar. Des d'aleshores fins ara ha continuat venent milions d'àlbums mitjançant una distribució en exclusiva amb Wal-Mart i ha realitzat esporàdicament alguns singles.

El 18 d'agost de 2007, Brooks va anunciar un nou treball anomenat The Ultimate Hits. Aquest nou treball porta dos discs que contenen 30 éxits, un DVD interpretant amb alguns videos inèdits i tres noves cançons, i un bonus track.

Aquí us deixo una de les cançons que m'agraden més, She's Every Woman.



I aquí la lletra:

She's sun and rain, she's fire and ice
A little crazy but it's nice
And when she gets mad, you best leave her alone
'Cause she'll rage just like a river
Then she'll beg you to forgive her
She's every woman that I've ever known.

She's so New York and then L.A.
And every town along the way
She's every place that I've never been
She's makin love on rainy nights
She's a stroll through Christmas lights
And she's everything I want to do again.

It needs no explanation
'Cause it all makes perfect sense
For when it comes down to temptation
She's on both sides of the fence.

No it needs no explanation
'Cause it all makes perfect sense
When it comes down to temptation
She's on both sides of the fence.

She's anything but typical
She's so unpredictable
Oh but even at her worst she ain't that bad
She's as real as real can be
And she's every fantasy
Lord she's every lover that I've ever had
And she's every lover that I've never had


Vincula des del teu Blog aquest Post!

NBA Planet!!!!!

Tornem a gaudir de la col·laboració de l'expert en basket Ferran Saumell (agraïm aquest article que ens deixa):

Aquesta vegada us parlaré de l’escàndol que ha generat en el si de la “moral americana” unes fotos picants on les protagonistes són unes animadores “cheerleaders” de Sacramento Kings.



La franquícia, no passa per un dels seus millors moments esportius, però tot i això els seus propietaris, els germans Malooff, van organitzar una festa a las Vegas en un hotel de la seva propietat on van convidar part de l’staff i jugadors de la franquícia i, evidentment, les pertinents animadores.
Aprofitant l’estància a l’hotel, les noies van aprofitar per fer-se diferents fotografies bevent alcohol i en clares actituds provocatives, algunes d’elles amb les samarretes oficials de Sacramento.
Tot i que hauria pogut passar desapercebut, ha pres ressò nacional als EE.UU. al penjar-se les fotos a Internet a l’abast de tothom, inclús ha estat notícia als programes esportius.
Actualment s’ha obert un expedient a les noies identificades tot i que els Kings encara no han pres cap decisió en ferm.





Segurament acabin sent acomiadades, però veient el nivell de les noies, “proposicions laborals indecents” segur que no els hi falten!!!!!

(Ferran Saumell - Embolica que fa fort - sofà de casa)

Vincula desde tu Blog este Post!

lunes, 10 de marzo de 2008

Buenafuente!!!; solo falta la "Operación Palmero"

Carta abierta a Buenafuente ;

Bueno una vez Chikilicuatre ha llegado a Eurovisión, hay que dar otra vuelta de tuerca a la actuación.
Ya que este año se cumplen 34 años de la presencia del inigualable Peret en Eurovisión, yo creo que lo suyo es dotar a Chikilicuatre de sus correspondientes palmeros y convertir su actuación en un homenaje a la que nos representó en 1974 con "Canta y se Feliz".


Por lo tanto si yo fuera tu, invitaría al programa al nunca bien reconocido "Cagancho", mítico palmero de Peret. Solo falta que bajes un día al barrio de Sant Antoni y te pasees por la Ronda de Sant Pau, bajando del Mercado al Molino y probablemente te encuentres con un señor extremadamente delgado, de pelo negro crepado negrísimo, zapato acharolado, pantalón de tergal, camisa abierta mostrando unas lustrosas cadenas de oro mas unos puños ajustados a la muñeca por unos gemelos bien visibles. Dependiendo del tiempo se atavía con rebeca o americana al uso y en ocasiones muy señaladas usa sombrero. Cuando pases a su lado fíjate en el y te mirará de soslayo con sus enormes gafas de pasta, si eso ocurre ese es Cagancho!!!!. Pues bien Andréu tú le fichas y montas un Operación Palmero!!!.

Con tal insigne maestro, en mi opinión los aspirantes a palmero son claramente Cañita Brava, Leonardo Dantes y Luixy Toledo, se lo merecen como prebostes de lo Friky en nuestro país. Yo creo que esta actuación sería inigualable… Chikilicuatre con su guitarra de plástico, las bailarinas y los dos palmeros en una esquina a cual mas esperpéntico.
Y digo dos porqué es el público quien debería eliminar a uno de los tres … no es propio tres palmeros, si bien en el video anterior se ve como para Eurovisión se tiró la casa por la ventana y acompañaron a Peret tres palmeros, "Cagancho" logicamente entre ellos, y dos feminas a los coros, lo suyo son dos … de toda la vida vamos. De todas maneras y teniendo en cuenta el personal, puedes llevar al descartado de suplente por si hay alguna baja de última hora.

Hazme caso Buenafuente ... y no te preocupes que la idea te la regalo, total mejor que la explotes tu a que se quede en el tintero.

Mucha suerte y ahora que ya tenemos el toro en la plaza... no te vayas a acochinar en tablas!!!.

domingo, 9 de marzo de 2008

Un mundo sin fin (Ken Follet)

El uno de febrero cayó en mis manos el esperado ejemplar de lo último de Ken Follet. En lo primero que me fijé, como si de una mujer se tratara, fue en su “físico”. Un tocho con todas las de la ley, 1253 páginas que me han ocupado 36 días de apasionante lectura. Cómo se agradecen los libros que los dejas encima de la mesa y se quedan quietecitos, puedes tomarte un café y fumar un cigarro sin que pierdas la página. Con los libros de bolsillo, y en general con los que se encuadernan hoy en día, necesitas una mano ocupada para poder leerlos. Es como todo, los lujos se pagan.
Tras leer Los pilares de la Tierra, que me encantó, seguí la obra de Ken Follet y me defraudó un poco. No digo que sean obras mal escritas ni que no tengan interés, pero los argumentos en general buscan mantener el interés del lector con una historia que cada vez se complica más y concluye, en ocasiones, con un final inverosímil para poder rizar un rizo del que se ha abusado en demasía (la obra que me sacó de quicio al respecto fue Ángeles y demonios de Dan Brown)
Los pilares de la Tierra y Un mundo sin fin son concepciones distintas, mejoradas del resto de la obra del galés. Son obras más trabajadas que, al margen de su longitud, relatan una historia envolvente haciendo uso de una narrativa dinámica. Los grandes escritores nos atrapan más por cómo cuentan la historia que por la historia en sí misma. Ha conseguido el escritor unos personajes paralelos al de la obra madre (Los pilares de la Tierra) donde el bien y el mal, las miserias y las virtudes, se reflejan en unos protagonistas ricos en matices. El propio devenir de la narración nos abre las entrañas de unos individuos que luchan por abrirse camino en una época difícil repleta de cortapisas (religión, costumbres, economía,…) que impiden su plena felicidad, que es el live motive de cada una de las personalidades descritas. Así encontramos que el verdadero héroe de la novela es el personaje que, a priori, más limitaciones presenta.
No nos hallamos con una continuación al uso de Los pilares de la tierra. La historia se sitúa en el mismo marco geográfico pero un par de siglos después. Los protagonistas son descendientes de la obra madre pero ello es más una excusa para enlazar ambas novelas que una necesidad narrativa. Lo que sí unen ambas obras es el motor de la historia: la ambición, los bajos instintos, las miserias humanas, la búsqueda de la felicidad,… de una comunidad encorsetada en unos tiempos donde los usos medievales, la superchería, y la propia Iglesia impiden la felicidad de sus habitantes. Si antes era la construcción de una catedral el marco que ambientaba la obra, ahora es la prosperidad de una ciudad lo que marca el devenir de la historia.

Si me fijé en un principio en su físico, lo que realmente me enamoró fue su interior. Os recomiendo fervientemente la lectura de Un mundo sin fin.


Vincula desde tu Blog este Post!

viernes, 7 de marzo de 2008

Google estima a Embolica que fa blog

Senyores i Senyors ho hem aconseguit !

En només 1 mes hem aconseguit sortir els primers en les cerques de Google cercant la paraula embolica

Tot això és gracies a vosaltres, els nostres lectors, que amb les vostres visites al blog, heu fet que una paraula tan comú com embolica sigui estimada per Google fins a posar-la en un lloc preferent.

Hi ha empreses que es dediquen a posicionar webs en els primers lloc de Google, i cobren una pasta !!! Això es diu SEO (Posicionament en cercadors) i és tota una ciència, si es fa ben fet.

Nosaltres amb recursos gratuïts he aconseguit sortir a dalt de tot de Google.

Recordeu, sempre que ens volgueu cercar a Google només cal que poseu embolica, i allà apareixerem en un lloc destacat.

Moltes gràcies a tots i seguiu visitant-nos.

Pajarito

Algú m'ha enviat avui un video.
Mai he anat a una "corrida de toros", potser perque no he tingut l'oportunitat. Mai m'he plantejat si el toro pateix molt o no, si la "fiesta nacional" es una bestiesa i les bèsties som nosaltres, o realment es una festa. No em considero antitaurí radical, ni el cos em demana anar ala toros, però quan he vist això...



he comprés que de tant en tant, la natura ha de permetre que un brau emuli a Mike Powell i es permeti veure els toros desde la barrera, com un espectador més. Gran salt, Pajarito. Va ser l'últim.

MARAH: Sala Bikini (1 de Març del 2008)

El reconegut melòman Jordi Crespo ens ha fet el favor de fer una crònica del concert de Marah a Barcelona:




La cosa prometia, i una Sala Bikini plena esperava a Marah, un grup que ja ha passat diverses vegades pel nostre pais (fins i tot ha grabat un disc a la Sala Privat de Mataró), estava a punt per fer les delícies dels seus fans...
Després d’una més que bona actuació dels teloners “Deadstring Brothers”, que amb el seu estil “stones” ja van fer veure per on aniria la vetllada, els germans Bielanko, originaris de Philadelphia, van començar a desgranar la seva discografia, i especialment el seu últim disc, “Angels of Destruction”. Rock’n’Roll en estat pur, amb duels guitarrers, riffs en potència... en definitiva, tot el que el públic esperava, i fins i tot més.
Amb un públic entregat i corejant les cançons, “Wilderness”, “Angels of Destruction” o “Sooner or Later”, van sonar a glòria, complementant la qualitat de la seva discografia amb la potència del directe. Molta gent va entendre perqué el “Boss” ha sortit més d’una vegada a compartir escenari amb aquesta banda jove però sólida com una pedra...
I tot això amb un dels germans passejant entre el públic tocant l’armònica (per terror del manager, que el seguia acollonit), i fins i tot fent un “bis” com “New York” de Frank Sinatra (cantada pel públic fins embogir).

En definitiva, una gran nit... Molta gent es preguntava a la sortida el clàssic “quan tornaran?”.
Com a anecdota final, diré que un cop a camerinos, la banda va cantar el “Happy Birthday” dedicat a Alfredo Crespo (el meu germà), i que es van fer un fart de firmar discos, samarretes i fotografies...

Recomanable totalment, la pròxima vegada no hi falteu...
(Jordi Crespo - embolica que fa blog - Sala Bikini)



Podeu gaudir de la seva música al seu espace: http://www.myspace.com/marahusa

martes, 4 de marzo de 2008

Una final injustament oblidada

Romántics del futbol !!!! això no te preu !

No fa falta cap cabriola lingüística per complementar aquest document.

Locució de José María García amb Pepe Gutierrez a peu de camp (caviar per a sibarites).
Dos equips abocats a l'atac, futbol directe sense especulacions.
D'una banda un Barça que de la ma d'Helenio Herrera re-flotava un altre cop, un equip mal planificat a pre-temporada. Per altra banda el gran Sporting dels 80 (qui l'ha vist i qui el veu). Enzo Ferrero, Ciriaco, Maceda, Mesa, Uría , Jimenez, Cundi etc... un equip ofensiu, amb moltissima qualitat i del cert que en aquest partit amb bas-tanta mala sort.
Un jovenissim Bernd Schuster que deixa un parell de jugades de traca i mocador. Un Quini matador, un Pello Artola mes just que un pany de cop, bones intervencions de Simonsen o "Lobo"Carrasco y finalment un "Boquerón" Esteban que pel que mostra en aquesta final, el futbol no l'hi ha fet justa mesura ... "quin crack" !!!

Estadi Vicente Calderón (Madrid 1981) final de la Copa del Rei , Pita Soriano Aladrén ...



lunes, 3 de marzo de 2008

Padre de Familia

Padre de Familia o Family Guy, es va emetre per primer cop a USA al 1999 (abans de la final de la Superbowl, amb 22 milions d'audiència) fins 2002. Tres anys més tard va ser recuperada per la Fox donat que els seus seguidors la van reclamar amb insistència. Avui van per la sisena temporada.
El creador i pare de la criatura és Seth MacFarlane, és dibuixant, productor, director i doblador de la sèrie. Els personatges són els membres d'una atípica família americana: els Griffin: Peter és un treballador d'una fàbrica de joguines irresponsable i amic de la festa. Lois, la seva dona, és mestressa de casa i professora de piano. Tenen tres fills: Chris, un vailet gras i no gaire espavilat, Meg, una adolescent que no està integrada a escola i humiliada per la seva família i amics, y Stewie, un nadó que vol matar a la seva mare i conquerir el món. També viu amb ells un gos que parla, Brian, possiblement el personatge més culte i que més toca de la sèrie. Brian està secretament enamorat de Lois. Seth dóna veu, entre d'altres, a Peter, Brian i Stewie, el nadó que parla perfectament però al que només atén i entén (o no) el gos, personatge inspirat, amb tots els vicis i defectes, en el creador de la sèrie, Seth MacFarlane.
La sèrie es caracteritza per una crueltat extrema que mostra els instints més baixos, els vicis i perversions d'uns personatges que no tenen un fons de bondat (diferència principal amb els Simpsons). Les històries tampoc tenen cap mena de moral redemptora. Són constants els flashbacks, referències a altres sèries i celebritats i els números musicals d'aquesta curiosa família. És una mena d'humor irreverent, transgressor i, sovint, absurd.
Us deixo un parell de vídeos per a que veieu el tipus d'humor que trobem en els diferents capítols:







L'altre dia el Pistacho em va dir que a Madrid és notícia Padre de Familia: a la Casa Fox s'ha presentat el doble capítol que va obrir la sisena temporada d'aquesta sèrie. Es tracta d'un homenatge a La Guerra de las Galaxias, cada personatge pren el paper de cadascú dels protagonistes (llevat de Meg que, marginada com sempre, només surt un minut) del mític film. Es va estrenar a USA el diumenge 23 de setembre amb un notable èxit d'audiència amb un 7,8% de share per a un total de 10 milions d'espectadors. Només va ser superada pel futbol americà i va tenir els mateixos números que la sèrie americana, protagonitzada per James Woods (un altre mite parodiat per la sèrie), Shark.
Aquestes captures (tretes del blog Amima-T) ens mostren la fidelitat del doble capítol envers la pel·lícula (cosa, per altra banda, prou general en tota la sèrie quan fan aquests homenatges)
Als diferents fòrums que parlen d'això he notat diversitat d'opinions envers aquesta paròdia. Hi ha qui lloa la fidelitat amb el film i hi ha qui critica que aquesta fidelitat li resta qualitat al conjunt dels gags que hi trobem. Al cap i a la fi haurem d'esperar fins a poder veure el capítol per tenir una opinió pròpia.
Cinegratis, peliculas on line, són algunes de les webs que ens permeten veure on line aquesta sèrie o fins i tot descarregar capítols.

Podeu gaudir de Padre de Familia per la Fox i per La Sexta (cada dia abans de les notícies de la nit)

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails